En la dècada de 1890, un investigador nord-americà va disseccionar una fulla d’espinac per analitzar-ne les propietats químiques. Conta la llegenda que la seua secretària, en el moment de passar les dades a net, va cometre un petit error tipogràfic: en lloc d’escriure 3,0 mm de ferro va posar-hi 30 mm. Aquest simple desplaçament de la coma —potser a causa del propi científic, que no remarcaria bé que es tractava de 3,0 i no de 30, perquè donava per fet que era evident— va crear un dels més grans mites de la nostra història recent, la creença que els espinacs contenen molt de ferro. Als Estats Units el consum d’aquesta verdura va créixer a partir d’aquell moment un 30%, i això va fer que els dibuixants Dave i Max Fleischer crearen el seu famós i irreductible Popeye, sempre armat dels energètics i prodigiosos pots d’espinacs. No cal dir que encara avui dia hi ha molta gent que creu que els espinacs són particularment nutritius. Els errors arrelen com l’agram en la contextura mental dels pobles. Com diu François Fréron, en un article del llibre Ferro en els espinacs (Taurus): «Obelix ens ha fet somniar amb uns gals invencibles. Popeye ha anat més lluny. Gràcies a una falsedat del calibre de la poció màgica, ha fet engolir espinacs al món sencer».

Martí Domínguez, «Ferro en la cervesa o la poció màgica» (El Temps, 28 de març del 2006)

Els anuncis macabres ompliren ben aviat pàgines i més pàgines de La Vanguardia, sempre les primeres o de «preferència», més o menys nombroses segons que hi hagués una epidèmia o salut general. I n’hi havia tantes, d’esqueles, que també s’escampaven, com el gram, per les pàgines interiors, ni que fossin les reservades als editorials i articles de col·laboració o la informació estrangera.

Gaziel, Història de ‘La Vanguardia’ (Barcelona: L’Altra Editorial, 2016 [1964])