En fi, s’acaba demanant a l’enquestat una llista, tan extensa com ho permet el seu record, dels pobles i poblets dels voltants, propers o llunyans, i dels adjectius ètnics o malnoms amb què són coneguts els habitants de cadascun d’aquests pobles: no solament és sovint l’únic mitjà d’obtenir aquests adjectius interessants (que en el poble, generalment, hom afecta d’ignorar), sinó que ben sovint sorgeixen així moltes variants que cadascú es guarda prou d’usar en parlar del seu propi poble, passant aquestes formes per bàrbares, antiquades, incorrectes o fins injurioses.

Joan Coromines, «A tall de pròleg» (Onomasticon Cataloniae, vol. 1, Barcelona: Curial, 1989), pàg. IX

Posar malnoms és tot un art, i això els que som de poble ho sabem per experiència. El malnom, perquè qualli i perduri, ha de complir uns requisits. Ha de ser humorístic, ha de condensar en una o dues paraules la característica fonamental de la víctima i, sobretot, no ha de ser obvi o gruixut. Per entendre’ns, no té gràcia que a un home lleig se li digui «el lleig». Als pobles, el malnom es posa per simplificar, però a les empreses o a les escoles, es fa amb motius catàrtics. L’amo o el mestre reben per l’esquena.

Empar Moliner, «El malnom» (Quadern d’El País, 7 de febrer del 2008)