Sant Mateu continua explicant que, com ja és fàcil de suposar, Jesucrist no es va deixar temptar i va dir al dimoni que el deixés tranquil, que el seu mal no volia soroll. I el dimoni, amb la cua entre les cames, devia continuar el seu camí, carena enllà, cap a Martorell.

Albert Jané, «El Tibidabo», dins Contes de dimonis de tot el món (Barcelona: Lumen, 2007), pàg. 35

Molts amics em critiquen que m’hagi fet republicana; diuen que sóc una vella, que em tindria de donar vergonya de fer el ridícul i que més valdria que em tanqués a casa. En realitat, m’he tancat a casa ja fa anys, i enlloc no em trobo tan bé com a la vora del foc, voltada dels meus records i en companyia dels meus pensaments. Quan em vénen a treure per a una excursió o una calaverada, em fa vergonya confessar que ja no sóc jove, que em canso, que el meu mal no vol soroll, i per vanitat, res més que per vanitat, encara segueixo com quan tenia vint-i-cinc anys, però vaig perdent l’humor cada dia més.

Josep M. de Sagarra, Vida privada (1932)