Hi ha una associació que pot semblar anecdòtica o sorprenent, però que demostra la valoració dels cirurgians a l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna. El 1540, a Londres, barbers i cirurgians es varen unir per formar la United Company of Barbers and Surgeons. Tots dos col·lectius tenien regulades les seves funcions: els barbers havien de limitar-se a cirurgia menor, reducció de fractures i luxacions, arrencar queixals i practicar sagnies —i suposem que els cirurgians havien d’abstenir-se de tallar cabells i afaitar… Però a la pràctica totes dues activitats sovint es combinaven.

Xavier Duran, Les històries que les paraules amaguen (Barcelona: Mina, 2007), pàg. 64

És purament nerviós… M’he distret, pobre amic meu, a costa teva; el queixal deu haver-se vexat i ha resolt deixar-me tranquil·la… Ara em ve a la memòria aquella història de mal de queixal, quan un amic deia a l’altre en el moment que s’estirava els cabells de dolor: «Jo, quan tinc mal de queixal, sé un remei infal·lible: busco la meva dona i… zas! llestos.» I de seguida el pacient no el deixa respirar. «Oh, per tots els sants! Escolta, digue’m: on és la teva dona?» Però, quines coses se m’acuden? Com és que estic malament? I ara!

Francesc Trabal, Temperatura (1947), dins Narrativa catalana de l’exili (Barcelona: Galàxia Gutenberg, 2005), a cura de Julià Guillamon, pàg. 1.187