—Porto la veritat! Porto la veritat! —cridava mostrant el tupí.
   Tot gat i fura del poble va fer cap a l’ajuntament per conèixer d’una vegada la veritat. Un cop l’emissari hagué explicat les observacions que li havien fet al poble de baix, els veïns van decidir per aclamació que el seu alcalde havia de tenir l’honor de ser el primer de tastar-la. Ell, complagut i intrigat a la vegada, clavà el dit assenyalador al paper i l’enfonsà tot sencer dins del tupí. Després, se’l posà a la boca, se’l llepà i rellepà de cap a cap i es quedà rumiant un moment, com si no li acabés de trobar el gust.

Pep Coll, «El cassuelo de la veritat», dins Muntanyes Maleïdes (Barcelona: Empúries, 1993)

Caldria fer observar que el dit per antonomàsia és l’índex o indicatiu. És a dir, quan es diu el dit, sense especificar quin, es tracta de l’índex. Això s’esdevé quan és qüestió d’expressar les operacions que se solen fer amb el dit, especialment, és clar, assenyalar o indicar.

Albert Jané, «Els dits de la mà» (Avui, 30 de març del 1978)