Les tardes d’agost es fan llargues i dolces al castell dels Orsini i el Papa Nicolau puja a les altes torres quan comença a pondre’s el sol i baixa un oratge tebi pel passadís del Tíber entre muntanyes, i els camps són llaurats, i la terra amable i les sentors profundes d’espígol i de llorer, potser un punt dolç de llessamí, la vida de la terra, la mà de Déu. Llavors, quan fosqueja, el Papa Nicolau crida a taula els ambaixadors, els mandataris, els missatgers, els missioners, que van i vénen de Soriano cap al món, i els demana que li expliquin com són les terres ignorades, com van vestides les seves dones, quins arbres creixen als seus jardins, com són les bèsties dels seus boscos.

Vicenç Villatoro, La derrota de l’àngel (Barcelona: Columna, 2004)

Jo em sentia asfixiat, com si les flors de les parets fossin autèntiques. Els miralls m’acabaven de marejar. La mateixa porta que donava al corredor es componia, per la part de l’alcova, de vuit llunes quadrades, i com que davant hi havia el balcó, amb vuit vidres disposats de la mateixa manera, al matí, quan mig vestit vaig voler obrir perquè entràs l’oratge, em vaig confondre de vidriera i, en lloc de trobar-me al balcó, em vaig topar al corredor amb una senyora anglesa que em mirà esglaiada.

Llorenç Villalonga, Bearn o la sala de les nines (Barcelona: Edicions 62, 1980 [1961])