El 1963, durant un viatge a França, passant per Coursan (Aude), on tinc parents, un d’aquests, Xavier Font, em va portar a la granja dels meus somnis. És una bona construcció —amb residència senyorial del segle XVI o XVII— que va pertànyer a la família del famós pintor Toulouse-Lautrec. La granja, o ferme, avui es troba en plena decadència i només és una ombra d’allò que contaven els qui hi havien treballat fa cinquanta anys. No hi vaig veure un sol cavall. O tempora, o mores!

Artur Bladé i Desumvila, Gent de la Ribera d’Ebre, dins Cicle de la terra natal I (Valls: Cossetània, 2006), pàg. 258

Pensem que la recepció de l’obra d’art suposa un traspàs d’emocions (per dir-ho de pressa) per part de qui fa l’obra cap a qui la rep. Això explica que siguin poques les obres que traspassin èpoques i gustos i continuïn vives: fa poques pàgines definíem així els clàssics. Però és que, a més, el temps fa que les coses siguin tan diferents que avui no podem entendre com és que el 1913, al Théâtre des Champs-Elysées, l’estrena de La consagració de la primavera d’Igor Stravinski, un clàssic entre els clàssics, originés el rebombori que va generar. O que Madame Bovary de Flaubert fos portada mig segle abans als tribunals (una novel·la, sí!, acompanyada del seu autor i l’editor) per escàndol públic. Ni amb lupa, avui en detectem l’esca del pecat. Sempre som a temps d’exclamar o tempora, o mores.

Jaume Cabré, La matèria de l’esperit (Barcelona: Proa, 2005), pàg. 146