Li sap greu no haver-se afaitat, s’adona que va vestit de qualsevol manera. Comença a sentir que les mirades el travessen, jutjant-lo, i decideix mirar el quadro, només el quadro. Si ho hagués sabut, hagués passat per casa per dutxar-se, per mudar-se; o per no sortir. Ara es nota la samarreta bruta, nyafegosa; percep a través de tots els porus el rastre de suor que fa només uns segons no hi era. Per un moment es veu a si mateix tal com creu que el deuen mirar els altres (i certament el deuen mirar així, perquè nota clarament, sòlidament, l’hostilitat vaga amb què és rebuda la seua presència). I busca refugi en el quadro, en el qual fixa la vista.

Joan Todó, «L’amistat», dins A butxacades (Barcelona: Labreu, 2011), pàg. 153

L’embarcació tampoc no tenia un sota coberta on emparar-se del cop de sol; només tenia un tendal sobre dos bancs on s’havien escarxofat les senyores més cremades. Per seure tan sols hi havia cordes enrotllades, bidons que cremaven al tacte, sacs, paquets i el terra, nyafegós.

Pere Ortís, La bella Guaimura (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006), pàg. 164