Don Joaquim: Apa, cuita, que t’estic molt agraït, Felipa. Havies fet molt! Molt, havies fet!
Felipa: I crec que vaig fent.
Don Joaquim: Em consta que l’estimaves! També l’havies vist néixer!
Felipa: Jo, no, senyor.
Don Joaquim: No hi fa res. Tens anys per haver-ho pogut veure. Tothom, tothom l’ha vist néixer menos jo. Sóc molt desgraciat! I ja no en veuré néixer cap més, de dona!
Felipa: Vagi a saber! Vostè es refarà, don Joaquim. A l’estiu tota cuca viu.
Don Joaquim: Ni som a l’estiu, ni sóc cap cuca; però gràcies, Felipa, també t’ho agraeixo! Però apa, vés a la cuina i que no es cremi res, Felipa. I si es crema, que es cremi. Tant me fa. Que es cremi tot d’una vegada!

Santiago Rusiñol, El pobre viudo. Farsa en tres actes (1916)

Me’n vaig anar a fer un volt a la masia amb la intenció de jugar al paller o enfilar-me per l’escala que duu a la pallissa. Ja n’estic tipa, que en Jordi em digui que soc una poruga.
   Vaig escalar cada graó dient-me: «Mira, ja en sé!; no hi fa res que et faci por; tu puja; tu sigues valenta»; i amb el «no hi fa res que tremolis, tu n’ets capaç», vaig arribar a l’últim amb les dues mans fermes al barrot i mirant cap al fons de la pallissa.

Rosa Maria Pascual, La mestra. Amb el somriure als llavis (Maçanet de la Selva: Gregal, 2017), pàg. 78