Els núvols de Nadal no sé què tenen
que són manyacs: no posen
gens de malícia al cel;
pel blau puríssim dolçament s’estenen
i de nit deixen veure algun estel.
És una de les coses més alegres
veure entre núvols els estels brillar.
Tenebres de Nadal no sou tenebres;
més hi veig en vosaltres que no en el dia clar.

Ai, nit, que vas passant silenciosa;
ai, núvols blancs que entre els estels correu;
ai, llum que no ets enlloc, misteriosa;
ai, portal de Betlem, que ets tot arreu…!

Joan Maragall, «Els núvols de Nadal»

Ja som altra vegada a Nadal, Déu meu, altra vegada! Ha passat un any més i en tenim un de menys.
   Les grans diades de l’any —i Nadal és la més gran en l’hemisferi boreal— ens produeixen la sensació inquietant del pas del temps, la noció obsessionant de la irreversibilitat del temps, de la mera duració personal terrestre. La mesura del temps són els batecs del cor, i aquests moviments, amb l’acumulació de Nadals, perden força. Hom pensa un moment —un moment només, perquè hom passa sobre aquestes coses com el gat sobre les brases— en la ineluctable decadència. És per això, sens dubte, que quan arriben aquests dies hom s’endormisca una mica menjant i bevent. Mengem una mica de pollastre, bevem una ampolla de vi per esquivar l’angoixa metafísica.

Josep Pla, «Nadal», dins Les hores (Barcelona: Destino, 1971)