Fins després d’ingressar al Seminari no vaig arribar a saber les causes de la separació dels meus protectors, que llavors semblava definitiva. Els senyors havien recollit una neboda segona, òrfena, que educaven a un col·legi de Montpeller. Es deia Xima i devia tenir deu o dotze anys més que jo. Constituïa una bellesa perfecta. Era, com deia el senyor, llesta i manyaga com una moixa i posseïa també la manca d’escrúpols i de sentit moral que La Fontaine atribueix als felins. Corria l’any 1859.

Llorenç Villalonga, Bearn o la sala de les nines (1961)

Ara el gat ja té quasi un any, i tot i que és més petit del que li correspondria pel temps que té, com els passa a les criatures prematures, és un animal rodonet, pelut i gris, manyac, que ve sempre que el crides, ronca molt fort i té uns ulls grocs molt vius. La Valèria l’agafa i li acaricia el coll. Estigues quiet, li demana.

Maria Mercè Roca, Bones intencions (Barcelona: Columna, 2011), pàg. 157