Els nostres pares eren catòlics practicants i, en conseqüència, ens feien viure el Nadal intensament. La mare es cuidava de decorar molt bé la casa, el pare era l’encarregat d’anar a comprar l’arbre i de guarnir el pessebre. Solíem marxar cap a Figueres, per passar el Nadal amb els avis, amb el cotxe carregat fins dalt de tot de regals (que nosaltres, en la nostra innocència, no detectàvem). Hi arribàvem el mateix vint-i-quatre i anàvem directament a la missa del Gall. Després fèiem el ressopó a la mateixa parròquia.

Sílvia Soler, L’alegria de viure (Barcelona: Univers, 2022)

Un cop exiliat a un quarto tan indigne, el taulell els servia per jugar a cuit d’amagar o per enfilar-se al marbre i saltar a l’espai exigu entre el cubell del carbonet i la galleda de les serradures sense prendre mal, proesa repudiada per la mare i que va tenir un final sobtat quan, a les acaballes de la guerra, l’Amèlia Constantí va permutar-lo per uns quants queviures entre els quals hi havia una llauna molt grossa de préssec en almívar que es van menjar amb delectació després de la missa del gall que mossèn Anton, el rector que s’estava amagat en una casa de pagès i els rojos ho sabien però ja no mataven ningú, va celebrar per a uns quants fidels al menjador de dalt on, fins i tot, van cantar fluixet alguna nadala.

Núria Albó, Quan xiula el tren (Barcelona: Columna, 1997), pàg. 50