A Ciutadella no hi havia més que dos centres d’ensenyança secundària per a al·lots: el Col·legi Salesià i el Seminari. Els salesians tenien el seu col·legi a menys de cent metres de ca nostra; sense sortir al carrer sentíem de pla en pla la cridòria dels seus alumnes durant la recreació […]
   Per aquesta proximitat del col·legi, semblava lògic que m’enviassin a estudiar a cals salesians, on anava quasi tota l’al·lotea de totes les classes socials de Ciutadella. Però hi havia un inconvenient: mon pare no era gaire amic dels salesians; no sé exactament per què, però els mirava de mal ull.

Francesc de B. Moll, Els meus primers trenta anys (1903-1934) (Palma: Moll, 1970), pàg. 46

El Josep Lluís m’ha dit si vull anar als estudis de televisió. Que té dret a portar dos familiars o amics. Li he dit que m’ho pensaria —la mare i el pare han dit que, ells, de cap de les maneres, que quina vergonya si ens veu algú… Aquests viuen fent teatre tot el dia—. Bé, doncs ho he dit a l’Oriol, i a ell li ha fet gràcia d’anar-hi. Així que, tots dos, hem acompanyat el Josep Lluís. Jo no havia estat mai en uns estudis de televisió. És molt interessant, encara que decep una mica. També és una llauna, perquè un programa gravat —el graven el mateix dia que es transmet— vol dir moltes pauses, moltes esperes, moltes interrupcions. Els concursants, que davant la càmera es donen la mà i es feliciten i tot això, en realitat es miren de mal ull. Els reforços que porta cadascú serveixen per aplaudir com més fort millor quan el «seu» l’encerta.

Isabel-Clara Simó, Raquel (Alzira: Bromera, 1994)