Suposant un castell de focs, subtil supòsit, com una simfonia amb els seus moviments. Que pot fer l’entrada amb un vibrant allegro i seguir segons regola d’arte amb un andante con moto, o amb un adagio, depèn d’autors i escoles, que combina forces i temes de color en pianissimos i en molto vivaces, per acabar amb els tutti, contenti, finals enlluernadors, eixordadors i triomfants. Per la banda del color, encara ho arribaven a entendre una miqueta. Les mascletades, però, de cap de les maneres. Ah, puresa del so sense color!, so sec només espetec i olor aspre, ah, fonda inspiració, tro, ah. Reservat el dret de. Les vam dur, per tant, amb perversa intenció a escoltar la més grossa de totes, a la plaça del Granamo. Just a la banda de la Telefònica, que era on sabíem que havien de saltar els trons més potents i més acumulats, paquets penjats fent pomells de fruites de quilos de dàtils, plàtans, magranes de pólvora seca i tota l’artilleria grossa apuntant al cel blau amb boques de ferro de calibre de pam i pam i mig, bateries de canons temibles entre els núvols de fum de batalla final desfermada per on corren els homes dimonis obrint el foc de totes les boques de l’infern.

Joan F. Mira, El desig dels dies (València: Tres i Quatre, 1981)

Però no es veia amb cor de tornar a casar-se. Li semblaria una traïció als seus records, que mantenia fins al punt que, de vegades, assegut en un dels bancs del Bulevard, mirava, tenint cura que ningú l’observava, una fotografia d’ell i la seua dona, tots dos endiumenjats, vora un monument faller. Com a home que no havia nascut a València adorava les falles, les mascletaes, l’ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats, les revetlles al carrer… Gaudia de la festa local totes les hores que podia amb la seua dona. Anaven junts a tots els llocs i ara cada lloc li recordava la seua absència.

Ferran Torrent, Bulevard dels francesos (Barcelona: Columna, 2010)