A la presó, un company que havia estat un bon robador de bancs m’havia instruït sobre aquelles pràctiques. Sempre em recordaré que m’havia insistit sobre el fet que les tècniques d’alarma anaven evolucionant molt ràpidament i que s’hi feien molts de progressos, de manera que els ensenyaments que ell em procurava podien ser obsolets al cap de poc temps i que, per això mateix, preveient l’eventualitat que, si mai em veia a haver-me d’ocupar jo personalment en aquelles feines de neutralitzar les alarmes i altres qüestions tècniques, m’hi mirés molt i que, mal per mal, en cas de dubte, em calia intimidar el director del banc a fi que es pensés que jo en sabia molt més que de fet no en sabia.

Miquel Adrover, L’home del dit tallat (Palma: Documenta Balear, 2016), pàg. 156

L’Alícia em preocupava. En el meu cas (cadascú se sap les seves coses) era pitjor un matrimoni llarg que una vida curta. Novament al carrer, caminant amb el cap cot, tenia el pensament ple de finals d’acte a base de suïcidis. Però qui especula, avui dia, amb un recurs tan condemnat pel dogma? Mal per mal, m’atreia més la idea d’escanyar l’Alícia i fins i tot em vaig trobar fent rodona amb les mans per a emprovar la mida del seu coll. I el bo era que mentre ho feia, estava segur que mai no tocaria l’Alícia amb finalitats funeràries, degut segurament a la dolcesa del record dels contactes alegres.

Pere Calders, «Mort a data fixa», dins Tots els contes (Barcelona: Labutxaca, 2008)