La bibliotecària va fer girar el volant dels compactes del dipòsit. Es va obrir una passera estreta entre dos armaris i ens hi vam ficar. Ens envoltaven tones de música callada. Vaig jugar amb la metàfora macabra que algú fes girar el volant i que moríssim esclafats per la música de Garreta. Les carpetes que buscàvem ocupaven gairebé dues lleixes senceres del fons de tot. Hi havia una dotzena d’arxivadors grossos, negres o ennegrits, i quatre o cinc lligalls petits, mida octau, de vetes trencadisses color de fong.

Jordi Lara, Una màquina d’espavilar ocells de nit (Barcelona: Edicions de 1984, 2008), pàg. 192

Arribà més personal militar i començaren a buidar calaixos. Fins i tot en una dependència tan anodina com era la seu dels despatxos del poder vençut, dels partits polítics i de les institucions, el desgavell urgia i es contagiava: cremar expedients, destruir arxius, eliminar qualsevol document que pogués caure en mans de l’enemic. La fumera dels lligalls de documents corresponia topogràficament als punts de la ciutat on l’abús de poder s’havia anat fent institució i costum.

Valentí Puig, Barcelona cau (Barcelona: Proa, 2012), pàg. 102