Ho pensava mentre li posaven la medalla d’or de la Generalitat al meu amic Paco Candel. Vaig sentir que estava en un país civilitzat, on el poder s’inclinava davant d’un escriptor; que a més es tracta d’un home que no ha llepat mai ningú, i que era allà i sense fer cap mena de comèdia, és a dir, fent de Paco Candel: confessant-se gandul i dient que no havia sentit el discurs d’homenatge, sense embuts, sense afalagar ningú, com ha de ser. I havent escrit tota la vida el que li ha donat la gana. I un poder que sabia que d’aquí a cent anys tothom sabrà qui era Paco Candel, i ningú, excepte els estudiosos, qui eren els poderosos (excepte Jordi Pujol, esclar, que aquest ocuparà un tema sencer del temari d’història del segle XX, m’hi jugo un peix…).

Isabel-Clara Simó, «El meu amic Candel» (Avui, 7 de setembre del 2003)