Un cas completament admirable, perquè, com vostè ja deu saber, Lleonard provenia d’un hospici d’Alacant i, en sortir-ne, va ser una pobra víctima del treball mal remunerat. Aquí, la temptació de fer una boutade ja és massa forta: em ve a la memòria aquell Currito de la Cruz, que només aspirava a sortir de l’hospici per fer-se torero. El nostre hospicià particular aspirava a ser escriptor i, encara un pobre obrer, ja es presentava amb un premi literari sota l’aixella. Bé que era un premi poc important, del País Valencià i prou, demostrava, almenys, que els hospicians no han de ser, per força, herois de fulletó infecte. Detestant el fulletó per sistema, vaig aplaudir que volgués ser escriptor en comptes de trobador del rock and roll, equivalència hodierna, i no pas necessàriament evolucionada, dels «matadors» convencionals.

Terenci Moix, El sexe dels àngels (Barcelona: Planeta, 1992)

Però tot això pertany a l’antigor. A la meva jovenesa, la prostitució ja no procedia per al·lusions. Anava al gra. La part dreta de la Rambla, l’hodiern Raval, era un perpetu carnestoltes sexual. Les cases de meuques eren contigües a les botigues de gomes higièniques i de rentats.

Sempronio, «Topografia de la disbauxa», dins Taula de cafè. Cròniques barcelonines (Barcelona: Selecta, 1989), pàg. 160