—¿Paguen per veure el tauró blanc mentre ells estan a la gàbia, els turistes?
   —Sí, i no vegis com puja l’adrenalina: saben que si els fan «hola» amb la mà i estiren el braç més del compte, nyaca!, ja l’has vist prou.
   —Jo sempre ho he dit, que el turista és un ésser estrany capaç de qualsevol cosa —va somriure en Gus.

Imma Monsó, La nit porpra (Barcelona: La Magrana, 2011)

Hi ha moltes maneres de matar un mot. Per asfíxia, per infàmia, per abandó, per sobredosi… La més usada és la segona. Agafa puesto, per exemple. Un bon dia, li pengen la llufa de barbarisme i ja l’has vist prou: no el deixaran entrar mai al diccionari. Ja es poden escarrassar, els lingüistes, a demostrar que no, que puesto podria ser perfectament català, que segueix una evolució genuïna, que té usos que en castellà són desconeguts i que compta amb equivalents en les llengües germanes, que res, ja està condemnat. La gent és ignorant i vol instruccions senzilles, que no demanin esforç.

Pau Vidal, «Culers morts», dins Crims.cat: collita de narradors del gènere negre en català, a cura d’Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennasar (Barcelona: Alrevés, 2010)