—Dones al gulag? —vaig exclamar. Mai no hauria pensat que al gulag, que m’imaginava com el pitjor dels inferns, hi pogués haver no solament homes, sinó també dones. Mai de la vida no havia sentir a parlar d’un gulag per a dones. Els meus amfitrions moscovites van observar la meva sorpresa, que sens dubte els devia semblar ingènua, per no dir ignorant.
   L’endemà em vaig dirigir al Memorial, aquest centre de la memòria històrica, per reunir-m’hi amb un antic presoner del gulag que hi treballava i que em va proporcionar diversos números de telèfon. Durant uns quants dies vaig estar desplaçant-me amb metro, amb autobusos i caminant per barris inhòspits de la perifèria de Moscou. Cada dia em trobava amb una senyora diferent, totes havien estat al gulag, totes eren molt grans i tenien problemes per caminar. «Si totes les expresoneres som unes minusvàlides és a causa de la mala nutrició i del fred intens que vam patir durant tants anys al gulag», em deien. Cadascuna em va explicar una història diferent, totes eren esgarrifoses i alhora plenes de saviesa vital.

Monika Zgustova, La nit de Vàlia (Barcelona: Proa, 2013)