El restaurant on dina la familia d’ell és al final del carrer. És dur, fer aquest carrer. Però encara estic anestesiada i arribo al final sense incidències. (Em pensava que sería molt més difícil, però només cal fer un pas darrere un altre pas.) Així que entro sento la càlida atmosfera que saben crear allà on van i que a tots ens reconforta. S’apropa gent que ens coneix. De sobte, un amic em saluda i —com que no sap què dir— diu: «Et vaig veure a la tele» (Ah?). Doncs bé. Em va veure a la tele, el gamarús. Sento una nàusea profunda, no per res, el pobre no sabia què dir. I al capdavall aquest només serà un dels molts comentaris que en endavant sentiré de la gent que no troba paraules per encarar la mort, però sento una nàusea profunda, no per res, sinó per tot, i me’n vaig a buscar la nena.

Un home de paraula (Barcelona: La Magrana, 2006), pàg. 76