Hi ha mots que han vingut al món a fotre’s del mort i de qui el vetlla. Que són fotetes de mena, vaja, i no es poden fer servir si no és amb ironia. Galdós, per exemple, és una llufa que es penja i no es pot explicar: «Triant aquest mot, xaval, ja has fet un paper ben galdós!» (l’Elisenda Roca, per cert, va fer un intent de definir-lo, seguint l’estil diccionarial, que deia: «adjectiu usat per rebaixar o denigrar episodis nacionals», que no em direu que no té conya, també). Un altre de la mateixa corda és lluït. Sí que n’hi ha que diuen «Quina vetllada més lluïda, àvia Merceditas», amb la comprensible esperança de fer caixa algun dia, però és en exclamacions com les dels meus amics que l’adjectiu s’expressa en tota la seva punyència: «Mots en extinció? Apa, nano, quin títol més lluït, eh?»

Pau Vidal, En perill d’extinció: 100 paraules per salvar (Barcelona: Labutxaca, 2009)

Només Rachid Tableb, amb el cap entre les mans i assegut en una de les graonades que donen a l’estany del parc proper a l’estació de Sants, va ser l’únic que es va sorprendre amb tota l’angoixa que se sent quan t’acaben de robar la cartera amb bitllet i diners i documentació. I mentre es tornava a girar les butxaques i a remenar la bossa de mà per vintena vegada no s’adonava que acabava d’entrar en el gran quadre d’actors de l’estació i que també ell estava representant el galdós paper d’estranger robat tan bon punt havia baixat a l’andana.

Joan Barril, Un submarí a les estovalles (Barcelona: La Campana, 1988)