Per això darrerament m’he relaxat força i deixo que les criatures de casa, inclosos cosins i amics de cosins (alguns dels quals lectors d’aquest blog, quina il·lusió!) maltractin una mica el pobre gaig: que el passegin pel jardí, provin de fer-lo menjar, intentin fer-lo volar, el pugin i baixin infinites vegades d’un tronquet, el mullin, el persegueixin, l’atossiguin. De fet el propi gaig és una criatura, i de vegades em fa la sensació que tota aquesta atabalamenta se la pren com un joc, ell també, i en gaudeix més que no en pateix. I en tot cas, sembla que així s’espavila, que ja li convé.

Toni Llobet, «El gaig ja fa goig» (blog I altres animals…, 29 de juliol del 2010)

Un colp d’ala es va tornar a sentir, i els raigs de sol que es filtraven per la  verda volta, produïren unes irisacions que es movien amb celeritat. Vora la pica va aparèixer un ocell de colors vius i posat graciós, amb el cap ornat d’un plomall i amb una escarapel·la blavíssima en el nuu de cada ala. Era un gaig, un dels més recelosos habitants dels boscs solitaris on abunden les carrasques veres, d’aglans dolces, un pirata sense entranyes ja que devora també els ous dels nius dels ocells d’altres espècies.

Enric Valor, Sense la terra promesa, I (València: Prometeo, 1980), pàg. 204