«L’hereu va quedar viudo que passava dels quaranta. Aquesta xicota, com li diuen? Maria, com li diuen a la jove de cal Monclús?» Havia alçat la veu per preguntar a la seua dona que se sentia traginar a dins de la cuina. En lloc de respondre, la Maria s’havia atansat a la porta del taller. «Ara que hi penso…, no se’m recorda com li diuen… No es fa amb ningú, és molt furra».

Maria Barbal, Mel i metzines (Barcelona: La Magrana, 1990)

—S’ha amagat —va xiuxiuejar el guia, assenyalant la feixa de matolls que s’estenia al fons del penya-segat—. Em deu haver sentit. És furro com un isard.
   —Vols dir que l’has vist? N’estàs segur? A on?

Pep Coll, El salvatge dels Pirineus (Barcelona: Edicions 62, 2005)