FURRO, pall., ribag. i lleid. ‘(animal) esquerp, guit, salvatge’, probablement alteració de furo maestr. i arag., id., que es relaciona per una banda amb el cast. huraño (antic foraño) ‘esquerp’, provinent del ll. foraneus ‘foraster’, ‘estrany’, i per altra banda, amb fura i la seva família: segurament resultant de l’encreuament d’aquests dos grups; la -rr- sembla deguda a la influència del vulgarisme furri, furris (val. i cast. dial.), ‘menyspreable’, ‘púrria’, que és d’origen diferent. […] Furro no és sols de Pallars i Ribagorça, car arriba més al Sud en català occidental: me’l comuniquen de la rodalia de Lleida, com a adjectiu o substantiu, amb la definició «persona de mal caràcter, solitari, esquerp».

• Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. IV, pàg. 238