Què significava als seus ulls la vida d’un jove ric paralitzada per l’oci? La comparava a un home sense objecte que es fa portar amb cotxe: «A on?», diu el cotxer. «On vulgueu, a donar tombs, no tinc fretura d’arribar enlloc.» «Però bé deu voler…», insisteix el cotxer. «Res, res», contesta l’home. «No vull res, passegeu-me…» No vol anar a un lloc determinat, tot li és igual, es fa conduir per passatemps. Ell pensa, i molts dels que van a peu pensen igual, que, desvagat com està, amb l’esperit lliure d’angúnies i treballs, de dalt el cotxe deu veure les coses millor que ningú. Doncs no és així.

Joan Puig i Ferreter, Els tres al·lucinats (Barcelona: Planeta, 1988 [1926]), pàg. 83

Els pares van ser, per a l’Ovidi, les persones més importants de la seva vida, una influència bàsica per determinar la seva manera de ser i de pensar. Respecte, i un gran amor, i un immens deute: vet aquí el que sentia l’Ovidi per ells. Perquè va ser, sempre, dolorosament conscient de les privacions que havien passat i, sobretot, de les fretures que els havien estalviat als fills.

Núria Cadenes, L’Ovidi (València: Tres i Quatre, 2002), pàg. 27