Encara no caminava bé amb les dos cames, ja es volia tirar a l’aigua. El senyor Miquel, nascut a la Vila, es recorda a si mateix, de sempre, davant la mar o dalt de la barca. Amb els germanets aprenia a pescar prop del moll. A la cuina de casa, d’amagat de la mare, li sostreien una forqueta, la picaven amb un martell o una pedra per llevar-li la corba del mànec a les pues. Quan la feien ben plana, hi improvisaven una fitora lligant fort la forqueta al cap d’una canya ben llarga. Amb un ull precís, Miquelet ullava un polp, li encertava el colp i el treia de l’aigua, enforquillat, caragolant la corona de braços, clavat a les puntes de la fitora. Molt prompte es va iniciar en la pesca professional. El pare era un home de poques paraules. No donava explicacions. Actuava i es feia imitar pels fills.

Víctor Labrado, Veus, la mar (Barcelona: Edicions 62, 2019)

   —Doctor, et dec molt i t’ho he de pagar.
   —Ca, home, què m’has de deure? Som amics i ja està.
   —Doncs t’he de fer un regal. Què et faria il·lusió?
   —Home, tu que ets amic d’en Dalí i li tens confiança, podries demanar-li que em dediqui aquest llibre sobre la seva obra que m’acabo de comprar.
   L’Alfredo va carregar el llibre del doctor, va agafar la moto i es va presentar davant de Dalí a la casa de Portlligat per exposar-li el cas.
   —L’hi dec tot, al doctor —va començar a explicar el barber al pintor.
   Però Dalí ja havia obert el llibre per la primera pàgina en blanc i hi havia començat a dibuixar la silueta de la badia: en primer pla va col·locar-hi una barca i un pescador, amb una fitora al braç; al fons, damunt de la punta de l’illa de sa Farnera, hi va dibuixar un cavall. Quan va acabar el dibuix, va escriure: «Per indicació de l’amic Alfredo al doctor Josep Armengol, en reconeixement dels molts serveis que li ha fet amb motiu de la malaltia de la seva dona».

Rafel Nadal, Mar d’estiu. Una memòria mediterrània (Barcelona: Univers, 2020)