Jo vaig fer el canvi (per decisió pròpia però acomboiat per un entorn familiar favorable) a sisè de primària (aleshores es deia EGB): tenia onze anys, i des d’aleshores adreçar-me en català als desconeguts, o respondre-hi, m’és tan natural com remenar el sucre del cafè. Ara fa un temps que em dedico esporàdicament a ensenyar aquestes tècniques, amb resultats molt satisfactoris. La gent que surt de l’armari lingüístic es fa creus d’haver passat tant i tant de temps sense atrevir-se a fer un pas tan senzill com aquest. Que, i això ho esmento només de passada, no és l’últim; encara es pot anar més enllà. Però d’això ja en parlarem al curset, si mai us hi apunteu.

Pau Vidal, Nivell Ç. Del català esporuguit al parlant empoderat (Barcelona: Pòrtic, 2021), pàg. 99

Els nostres nets es faran creus que hi hagués una època en què es parlava amb tota normalitat del «claustre de professors» sense esmentar les professores, igual que nosaltres ja ens meravellem ara de pensar que els pares encara fumaven al cine i a can Barça amb aquella despreocupació.

Pau Vidal, Nivell Ç, pàg. 87