Mentrestant, el pare amenaçava: «Enguany la farem grossa, juro per Déu que la farem grossa, encara que no hi hagi ni una moneda de sou a casa.» I jo imaginava qui sap quina bestiesa volia fer. També les amigues com Baloum i les companyes de catecisme, totes anunciaven que la farien molt grossa. I després, ves per on, va resultar que l’única que de debò va fer-la grossa el primer dia d’aquell Carnaval del 1858, vaig ser jo.

Pep Coll, Les senyoretes de Lourdes (Barcelona: Proa, 2008)

Ell de tant en tant s’arraulia com podia damunt la taula tan petita i amb els braços plegats passava una mà per fregar-me els pits, per prémer-los amb força. Tot plegat era com una cursa de a veure qui la fa més grossa o a veure si t’atreveixes més que jo. A mi els reptes m’han pogut gairebé sempre i més en aquests termes, o sigui que aviat em vaig veure passant-li la mà dissimuladament per l’entrecuix i hauria dit que havia vist una punta sortint dels pantalons de xandall i tot.

Najat El Hachmi, L’últim patriarca (Barcelona: Planeta, 2008)