Un tros de paper de llibreta doblegat per la meitat i posat a la porta del taller que ella tenia al capdavall del carrer. Per a la Rosa, hi posava. El pare va venir amb el paper a la mà i jo vaig pensar que aquella vegada sí que l’havia feta bona, però jo era la seva preferida i ni amb això em pegaria. No, s’enfadaria, però mai no pegaria a una nena que fos la seva filla preferida. Era més normal que pegués als meus germans, a la mare.

Najat El Hachmi, L’últim patriarca (Barcelona: Planeta, 2008), pàg. 197

   —Què hi feu, a l’habitació del pare abat?
   La veu ens arriba des de la porta. És ferma i no sembla gaire amistosa. La Beatriu es queda amb el Malleus Maleficarum a les mans i jo a mig camí de tornar a lloc un dels volums que he agafat. En Guillem Rosa és assegut al llit i no fa l’efecte de parar gaire atenció a la veu que ens recrimina.
   Ara sí que l’hem feta bona, penso, però no dic res. Tinc la impressió que qualsevol cosa que digui serà inútil.

Xulio Ricardo Trigo, Els secrets de la reina (Barcelona: Labutxaca, 2009), pàg. 219