Les passions aquí dalt també són més crues. Més despullades. Més autèntiques. La vida i la mort, la vida i la mort i l’instint, i la violència, aquí dalt, hi són presents a cada passa. Ens n’hem oblidat, tots els altres, de la transcendència de la vida. Els de ciutat vivim tots aigualits. Però aquí, aquí es viu cada dia. Jo, quan comença a fer bo, encara que sigui un bo esprimatxat i poc convençut de primavera que tot just treu el cap, necessito almenys una vegada al mes pujar a muntanya. Deixar-ho tot enrere i, sol o acompanyat, passar un dia al camp.

Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla (Barcelona: Anagrama, 2019), pàg. 63

Ens acostàvem al punt de destinació. La paraula Crimea era molt suggeridora, l’associàvem amb bon clima, descans, mar, platja… Fèiem castells a l’aire. Contràriament a les nostres aspiracions, vam anar a raure al nord-est de la península, al kolkhoz Nikolàievka, a set quilòmetres de l’estació de tren des de la qual amb una hora i mitja s’arribava a la capital, Simferópol. Els habitants del poblet, majoritàriament dones, ens acolliren amb simpatia. Érem a principis d’estiu, feia bo i estàvem esperançats, perquè ens semblava que aquí seríem més a prop de les autoritats i estaríem més ben atesos.

Roser Rosés, Trenes tallades. Records d’una ‘nena de Rússia’ (Figueres: Cal·lígraf, 2016)