També ajuda son pare en les feines del camp, o almenys l’acompanya, perquè encara és petit i més que res fa nosa. L’impressiona la força de son pare en moure els sacs d’ametlles com si fossin ninots de drap, o la manera de fer anar l’aixada amb gestos titànics als ulls d’un xiquet. Però quan se’n sent més orgullós és quan vénen els jornalers a esporgar o a la verema. Llavors son pare és com un general manant els soldats, amb seny i mà ferma, sabent què cal en cada moment.

Jesús M. Tibau, El vertigen del trapezista (Valls: Cossetània, 2008), pàg. 10

Qui no ha accelerat el pas per mirar d’escapar d’un passat dolorós recent, talment com si visqués el temps com una distancia espacial? Córrer per oblidar. Aturar-se per recordar. Deu haver-hi un «vincle secret» —com diu Kundera— entre la lentitud i la memòria, entre la velocitat i l’oblit: els caps d’un cordill que estirem més enllà o més ençà i fem anar com podem.

Agnès Esquirol, «Amb parsimònia» (La Fura, 2 de novembre del 2017)