En circumstàncies com aquestes, el llenguatge políticament correcte és un gran què i s’usa per jugar al vell joc de l’eufemisme, que és el joc de les mentides i de l’ocultació de les realitats perverses. Val a dir, però, que l’eufemisme és un recurs ben antic i que estem acostumats a fer-lo anar de manera innocent: les malalties, la mort, el sexe i determinades funcions corporals (un gran eufemisme, aquest darrer) són els territoris privilegiats de la parla indirecta i endolcida: són quatre temes inqüestionables dels quals, tard o d’hora, hem de parlar; però fer-ho directament sembla que resulta socialment inacceptable i, doncs, anem a trobar expressions més o menys metafòriques que ens en resolguin el problema. És per això que algú pateix una llarga malaltia, o bé traspassa i ens deixa, o fa l’amor, o buida el sac.

Jesús Tuson, Això és (i no és) Allò (Badalona: Ara Llibres, 2008), pàg. 90

De cop i volta, quan menys s’ho esperava, la seva estimada va dir-li: «T’has fet gran!». Intrigat, va mirar-se en un mirall de cos sencer i comprovà que encara era objecte d’amor, perquè no era que s’hagués fet gran, sinó que es feia vell, amb bosses i arrugues que se li anaven menjant la figura. En un cas com aquell, tots els eufemismes eren d’agrair.

Pere Calders, «No costa res d’ésser amable», dins De teves a meves (Barcelona: Laia, 1984)