Les anomenades sinestèsies són trasllats que impliquen viatges sorprenents entre camps sensorials diferents. Podem dir: Avui fa un dia brillant o Aquest vi és dolç. I, en cada cas, l’adjectiu s’aplica, sense problemes de cap tipus i de manera literal, al substantiu corresponent. Passa, però, que també podem dir: Aquest és un vi brillant; i ja l’hem feta perquè brillant és paraula que es mou amb la màxima naturalitat en el territori de les sensacions visuals, i aquí, en canvi, ha estat transferida al domini sensorial del gust. Hem fet, doncs, una sinestèsia: un creuament entre les designacions específiques amb què ens referim a les qualitats apreciades pels sentits; viatges intersensorials, en podríem dir.

, Això és (i no és) Allò (Badalona: Ara Llibres, 2008), pàg. 62

Però potser el veritable rei Mnemo és el polonès Veniamin, estudiat durant més de 30 anys per l’Acadèmia de Ciències de l’URSS. Veniamin rebia qualsevol llista de mots —fins i tot inexistents—, de xifres o de signes i la reproduïa de cor. Una setmana després. O un mes. O fins i tot vuit anys més tard. Les explicacions sobre el seu do són impressionants. Associava qualsevol signe a una impressió de forma, de color, de llum… i després ho recordava tot plegat. Un crac de la sinestèsia, el polonès.

Verbàlia (Barcelona: Empúries, 2000), pàg. 441