D’això se’n diu catacresi, paraula que té el seu origen en la llengua grega i que vol dir «servir-se (de)», «aprofitar-se (de)» o també «usar». Usar què? Usar una paraula coneguda per designar una realitat nova que encara no té nom. I és per això que hi ha fulles (o làmines) d’or, fulles d’afaitar, fulles batents a les portes, fulls de càlcul i fulls embrionaris, entre d’altres fulls i fulles. I el risc de confusió s’evita, ja de bon principi, gràcies a una operació ben senzilla: prenem la paraula en qüestió i hi afegim un complement, sigui un adjectiu, sigui qualsevol altra estructura que ens garanteixi la diferència significativa i, doncs, que ens eviti la confusió. A més, amb la metàfora catacrèsica ens estalviem la feina feixuga d’inventar cinc paraules noves per a totes les fulles d’ara fa un moment. Això sí: la fulla despullada i en sentit estrictament literal només pot ser la dels arbres. Totes les altres són pura metàfora.

Això és (i no és) Allò (Badalona: Ara Llibres, 2008), pàg. 20