Que els meus personatges estiguen estupefactes és una opció deliberada que vaig prendre fa molts anys. Estupor és una bona paraula: estupor en el sentit clàssic, de mirar les coses i no saber interpretar-les. La paraula estupor pot tindre, d’una banda, el sentit d’admiració i, de l’altra, de desconcert, d’incomprensió. A mi m’interessa aquesta actitud davant de la vida, potser perquè jo també he dedicat molt de temps a intentar entendre el que és l’experiència de viure.

Joan F. Mira en conversa amb Pere Antoni Pons a La vida, el temps, el món (Publicacions de la Universitat de València, 2009), pàg. 256

Sempre m’han fascinat les coses que no entenc, sobretot les que no entenc perquè no es poden entendre. L’estupor diguem-ne metafísic deu ser una de les sensacions més profundament humanes, com una angoixa racional quan es mira l’abisme de cara i una persona normal es fa les preguntes normals, les menys originals, les de sempre, les més aparentment banals. Per exemple, si ens preguntem per què hi ha món (tècnicament, per què l’ésser i no el no-res?: la bibliografia és infinita), i com comença el món i com s’acaba. El plaer fosc de l’estupor només arriba si hom resisteix la pregunta els minuts suficients per sentir el vertigen: penseu-hi una hora sencera, i esteu provisionalment perduts.

Joan F. Mira, «Sobre la fi del món» (Avui, 23 d’octubre del 2004)