Semblava un bon país i vam començar a caminar seguint el curs del riu, però riu amunt car no era cosa de tornar cap a Mar, si de Mar veníem. Mentre el riu baixava nosaltres pujàvem i si ara tampoc no s’entén, busqueu-vos cronista. Vam topar amb un conill com els nostres, potser més gran i tot, i el volíem agafar però ell no ho va voler: s’escapava com els nostres. Algú de nosaltres el va estossar d’un cop de pedra i vam discutir si s’havia d’haver estossat o no i aquella vegada va ser la primera que la gent de l’Astlan es barallava en terres del Vell Astlan, almenys que nosaltres en tinguéssim constància.

Avel·lí Artís-Gener, Paraules d’Opòton el Vell (Barcelona: Edicions 62, 1979 [1968]), pàg. 89