Definició
1 So, crit, agut.
Els espinguets de la tenora. El nadó ja comença a fer espinguets.
2 Persona xisclaire o cridanera.
Aquest nen és un espinguet.
veu d’espinguet (o simplement espinguet) Veu aguda.
Quin espinguet que té, la seva amiga!
Etimologia
Usos
Quan Anna se’n va anar, es va ben acotxar i va tancar els ulls. Li agradava sentir del llit estant els sorolls de fora: el tramvia que passava lluny, una botzina. Gairebé a sota de la finestra, el gall que havia nascut pel febrer va fer un espinguet; encara no tenia tota la cua. Aloma va saltar a terra i va anar a mirar el jardí. A aquella hora el veia poques vegades. Però va agafar fred i es va tornar a ficar al llit d’un bot. Les coses eren boniques; la vida no gaire.
Mercè Rodoreda, Aloma (1938/1968)Això de que se’m tingués per criatura era cosa que em mortificava; mes, per a la Jacobé, no hi hagué remei: vaig ser sempre el menudet, el petarrell de la casa. Encara jo no hi entrava, de tornada dels estudis, per les festes de Nadal o a fi de curs, ja es posava a escandalitzar amb la seva xerrameca harmoniosa, plena d’exclamacions, i amb uns crits i un espinguet que se la sentia d’una hora lluny.
Joaquim Ruyra, «Jacobé», dins Pinya de rosa (1920)
—Mare! O mare! On sou? Sabeu qui ens ha arribat? El nostre petit, en Minguet!… Oidà! Qui ho havia de dir? No n’estarà poc, de contenta, la mare! Verge Santíssima, i com has crescut, caronet de la teta! Què pendràs? Vols menjar peres… pa amb confitura?… Mare! Veniu, cuiteu!
Tema de la setmana
Mots relacionats amb l’oïda. El d’avui és un suggeriment de Víctor Iñúrria, de València, i Montserrat Margarit, d’Olesa de Montserrat (Baix Llobregat), que diu: «Això se’ls deia abans a les criatures: ‘Quin espinguet que té aquesta criatura!’, com per destacar el to cridaner i estrident de la veu».
“Espinguet”, no sé si l’escric bé, també apareix a “Les històries naturals” de Perucho, quan Joan Prim amb la cavalleria salva els protagonistes dels carlins.
Efectivament:
«Montpalau es preguntava si no seria millor d’intentar una descoberta en últim extrem, a la desesperada. Tot menys ésser caçat com una rata. Quan la fortuna semblava abandonar els nostres amics sonà, imprevistament, l’espinguet d’un clarí de guerra. Gairebé simultàniament, una descàrrega tancada espaordí els assetjants de la improvisada fortalesa. Al darrera d’aquests, venint de la carretera, avançava, en formació de combat, un batalló d’infanteria de la reina, comandat per un valent brigadier.»
Joan Perucho, Les històries naturals (1960)