A casa meva, a la Garrotxa, en dèiem calamastres. Aquest mot també era utilitzat per dir d’algú que era un inútil total, que tot ho feia malament: En Joan és un calamastre. Vés a saber si el que fèiem era ajuntar calamitat amb desastre per formar el nou mot.
   —Rafael Badia i Berga

Mon pare és del Pallars Jussà i per aquelles contrades en diuen cremalls, dels clemàstecs. No en sé l’abast territorial, però em consta que és força ampli entre ambdós Pallars.
   —Òscar Solans

Jo sóc fill de Maçaners, a l’Alt Berguedà. Aquest atuell, quan jo era molt menut, els vells del poble en deien clemais i a totes les cases n’hi havia de penjats de la fogaina o llars de foc. En moltes cases antigues o velles de ben segur que encara n’hi ha.
   —Ramon Guitó i Pons

A casa, per extensió, deien «estar sec (o prim) com uns calamàstecs».
   —Joan Comasòlivas i Font (Matadepera, Vallès Occidental)

A casa diem clemalls en una frase feta que no sé si coneixeu: «Això és més difícil que treure una anella dels clemalls!» (Puig-Reig, Berguedà).
   —Albert Amat Oliva

En llegir el mot d’avui, m’he recordat d’una frase feta que diem nosaltres a la plana del Rosselló: «fer un pic als cremallers» (sovint desformada en: fer un pic als carmallers). La diem quan volem comentar un esdeveniment excepcional, una cosa que no sol arribar mai com un pic de rovill als cremallers, perquè els cremallers, per ser mascarats d’estatgí, no se piquen mai: Això ò que m’ho esperavi pas! Són les cinc de la matinada i ja ets despert! Fa un pic als cremallers!
   —Joan Bosch (Elna, Rosselló)