La princesa del Iang-Tsé

Per bressolar les puces de Mrs. Banks,
domadora, vella amiga. Segons un
ritme popular conegudíssim.

A la vora del Iang-Tsé
hi ha una princesa,
néta de l’emperador
d’aquella terra.

El gran riu baixava ple,
molta gent nega.
Cauen altres malvestats
damunt el regne.

Quan ploraven els flagells,
ella somreia.
Diuen que no té bon cor
la joveneta.

Però sap cançons suaus,
paraules tendres.
Ai, qui us robi el primer bes,
llavis de seda!

Una tarda, al mirador,
de sobte veia
com marxava un cavaller
cap a la guerra.

De seguida l’estimà
l’alta donzella.
Preguntava pel seu nom,
es vol prometre.

Però no li poden dir
l’estirp, d’on era.
Ni tan sols el marsical
de la noblesa.

Mentrestant, a l’horitzó
es varen perdre
els soldats i el capità,
vers la Corea.

Faci sol o faci fred,
la dama espera.
Fins li fuig la dolça son
de les parpelles.

No s’alçava al lluny ni un bri
de polseguera.
Corre l’aigua eternament
sota finestra.

No vindrà galant minyó
per cap frontera.
Confiances de retorn
no duren sempre.

Passen dies, passen anys.
Lànguids poetes,
de la història de passió,
en fan llegenda.

A la cambra del palau
d’or i turqueses,
entre plomes de paó
jau la princesa.

Consumida per l’amor,
es torna vella.
El seu cor, abans de gel,
ara és cendra.

Als cabells, blancor de neu.
Als ulls, la lenta
arribada d’una nit
buida d’estrelles.

Sola, sola, prop del Iang,
mor de tristesa.
Als jardins imperials,
cignes la vetllen.

Conclusió de Mrs. Banks:
«Gentils pucetes,
aprofiteu la lliçó,
preneu exemple,
que, de pigs i de senyors,
se’n ve de mena.»

Salvador Espriu, Les cançons d’Ariadna (1949, 1981)