Ramon Solsona

El dicloro-difenil-tricloroetà, àlies DDT, és el dimoni, el papu del precari equilibri ecològic. Se l’acusa de fer malbé els ecosistemes, però va haver-hi un temps en què era un bé del cel. Va ser quan el químic suís Paul Hermann Müller va rebre el premi Nobel de Medicina el 1948 «pel descobriment de l’alta eficàcia del DDT contra diversos artròpodes». Els seus treballs van permetre usar el DDT durant la Segona Guerra Mundial per combatre el paludisme i als anys quaranta se’n va generalitzar l’ús. Però el DDT no va ser el primer gran insecticida. Abans, el 1928 l’Standard Oil ja havia llançat el miraculós Flit. Aquí va ser tan popular que de qualsevol insecticida se’n deia flit i encara avui el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix així el verb flitar: «Ruixar amb un insecticida (un objecte, una cambra, etc.)».

Cruz Verde, de la barcelonina família Garcia-Milà, va ser creada el 1945. El nom potser procedeix d’una marca que portaven els sacs de DDT importats de Suïssa, però no ho puc confirmar. Es va especialitzar en productes fitosanitaris per combatre les plagues del camp i també en insecticides d’ús domèstic. No oblidem que llavors els mosquits i les mosques convivien alegrement i pertot amb puces, xinxes, arnes i escarabats de cuina, altrament dites paneroles, panderoles, cuques molles, etcètera. Algunes de les marques de Cruz Verde evoquen aquests noms de bestioles, començant per Cucal, un compost de cuc(aracha) + (mort)al o (let)al. O potser sobre la base del català cuca, que apliquem a tota classe de bestioles. Després van arribar Polil (contra les arnes, en castellà, polillas), Carcomín (contra el corc, carcoma en castellà) i el genial Cebralín (contra les taques, perquè les zebres estan tacades!).

El 1948 un anunci de Polil figura entre les millors creacions artístico-publicitàries del segle xx. És la imatge d’un abric horroritzat pels forats que li han produït les arnes. L’abric se n’ha recordat massa tard que «Polil protege lanas y pieles». L’autor és el gran cartellista barceloní Josep Artigas. Un clàssic.

Ramon Solsona, Marques que marquen. La curiosa història de les marques més conegudes (Barcelona: Pòrtic, 2015), pàg. 114-115