Pere Rovira
Ens mossegues sense dents,
no t’agrada que fem via,
peresa bona, quan véns
a beneir-nos el dia.
Ho vols tot, i no en fas res,
o t’ho menges sense gana,
i t’engreixes perdent pes,
com el temps, que es creu que ens mana.
Al matí, ens trobes dormint;
la tarda ens dura mig dia;
passem el vespre agraint
la sort del sol que es ponia.
Com cada nit, ve la nit
amb la boca despullada.
Dintre d’un petó adormit
ens sorprèn la matinada.
Quan tornem a començar,
no podem parar de riure:
avui torna a ser demà
i no hem fet res més que viure.
Pere Rovira, Contra la mort (Barcelona: Proa, 2011), pàg. 63

Comentaris recents
xip
De fet, els anglesos de les nostres "xips" en diue...
xip
No crec que sigui un localisme específic de Sabad...
xip
"La vida en un xip"....
xip
Em fa molta gràcia el mot d'avui, xip, perquè al...
entotsolat -ada
El Diccionari català-valencià-balear, a...