Meritxell Cucurella-Jorba

Estripem totes les peces de roba, va. I entre el biaix i el farbalà fem veure que som la corba que fa el moviment que encara no hem fet però que farem. Que fem.

Alça els braços i gira la mà amb la mirada collada. On vulguis. On vulguis collar-la. Tot ulls.

I el vel de la núvia l’esquinçarem i el trepitjarem amb sabates de talons punxeguts i serà tot forats, i direm que nosaltres de sargir no en sabem i si ens pregunten i els talons què direm que eren només per trepitjar el ritual que heretem sense parar-nos a entendre.

No ens casem amb res ni amb ningú que no sigui l’ara i l’aquí i el riu que corre.

Que ningú no gosi tocar-nos per fer-nos tornar enrere. Que el camí que he fet no el vull desfer. Que ja em pertany. Que la terra que m’ha sentit els crits de joia de la fugida continuada de tot i de tot arreu és una mica meva. Que vaig sempre endavant, jo. I tu segueix-me. I deixa de mirar-me amb ulls de dubte.

Tira, va, vés.

I si el riu és massa ample pensa que és mar i que el teu deler és fondre-t’hi. Líquida com els dies. Neta de tot.

Meritxell Cucurella-Jorba, Úrsula (Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2017), pàg. 45-46