Jesús Mestre i Godes

El record més dolç d’aquest estar plegats la mare i jo el tinc a la nit, a l’hora d’anar a dormir. Com que no hi havia els avis, nosaltres dos ocupàvem el seu llit de matrimoni, i abans que ens agafés la son llegíem, cadascú el seu llibre. La mare tenia predilecció per les novel·les rosa, les de Pérez y Pérez, Linares-Becerra i altres escriptors de la mateixa corda. Una vegada me’n va deixar una que es deia, aproximadament, Felipe Debray, però hi trobava a faltar els detalls aventurers que tan bé em fornia, per exemple, Juli Verne. La qualitat o el gènere de lectures no tenia cap importància; el que feia d’aquell moment de lectura compartida amb la mare un sentiment inesborrable era parar de llegir un moment, mirar la mare, no dir-li res però arraulir-me un xic amb ella, i, sense saber per què, fer-li un petó. La mare deixava de llegir, m’agafava el cap i el premia fortament cap a ella, també entenent que havia passat un àngel volant i que ens havia recordat la profunditat i la delícia de la nostra estimació, aquest lligam d’una mare i d’un fill que només necessita una sola mirada per dir-ho tot, per fer-se entendre del tot.

Jesús Mestre i Godes, Un nen de Sarrià. Memòries d’infància (1931-1936)
(Barcelona: Edicions 62, 2000), pàg. 89-90