Gustar v. tr. Sentir goig, un viu plaer. Amb l’esmortzar que més hi gusto, a l’hivern, és amb els cols-i-trumfos que han sobrat de la nit abans passats per la paella.
Pràcticament desplaçat pel castellanisme disfrutar.
El meu padrí matern, Ignasi Esteve i Vidal, nat a Peramola l’any 1881, no «disfrutava» mai en res ni amb res, sempre hi gustava: hi gustava quan es menjava una arengada, hi gustava quan s’escalfava al foc de casa a l’hivern o parava la fresca a l’estiu, hi gustava quan anava a la fira d’Oliana, per Tots Sants, o a l’aplec de Santa Llúcia a Tragó… I com el meu padrí, tots els altres padrins i padrines del veral peramolí i olianès.
Josep Espunyes, Món rural. Mots que es perden (La Seu d’Urgell: Salòria, 2018), pàg. 119-120
Comentaris recents
capellà
Enric Gomà explica aquí el perquè dels capellan...
capellà
Sempre m'ha fet gràcia que dels esquitxos de ...
rector
"Regent" també sembla un mot emparentat amb el d'...
mossèn
La paraula mossèn la remeteu al ...
l’amo
El Louis Juanchich conreava quasi bé 4 ha de terr...