Vam eixir ja de nit negra a escampar la boira per la vora de l’escullera, camí entre la mar quieta del port i la mar oberta, humit, fosquíssim i per tant ple de cotxes amb els llums apagats i parelles furtives. I entre tots intentàvem de fer-li passar la dèria, o almenys els efectes del vi sobre la imatge alada de la Trini, dir-li que no era l’única dona possible en aquest món, inútilment: era més que mai l’única dona possible…

Joan F. Mira, El desig dels dies (València: Tres i Quatre, 1981)

Sovint acompanyo amics pels turons, pels racons modernistes, els ensenyo les restes de l’antiga bateria antiaèria o m’escapo tot solet a escampar la boira a sobre d’una Barcelona que des de petit havia vist com una postal, aliena, llunyana, hostil.

David Castillo, «El Carmel mutilat» (Avui, 7 de febrer del 2005)