Jo no recordo si dormia o no quan va arribar i va despertar la mare tot d’una, amb una sotragada. Diuen que no és gens bo que et despertin així, d’un espant, que quan estàs en aquell punt entre el son i la vigília et poden trastocar per sempre els ensurts. Encara no sé on li va anar a parar l’ensurt, a la mare, però ella encara està prou poc trastocada.

Najat El Hachmi, L’últim patriarca (Barcelona: Planeta, 2008)

També els animals poden entrar en el joc de la comunicació a distància. Sense anar més lluny, la meva gata Mika va provocar més d’un ensurt a qui va trucar a casa un dia que jo era de viatge. Com que era hivern i el contestador automàtic —el meu encara va amb cinta— sempre està calent, va jeure a sobre activant el botó d’enregistrar un nou missatge. Quan va sentir el pip que inicia la gravació, va contestar amb un mèu de sorpresa. La gent que em va trucar aquell dia sentia el miol enregistrat i no entenia com un gat podia contestar el telèfon. Potser vaig perdre alguna feineta i tot, perquè es van produir diverses trucades però ningú no va gosar deixar un missatge.

Francesc Miralles, «Trucades insòlites» (Avui, 31 de juliol del 2007)