Tinc una amiga escriptora i sé, per experiència, que al cor de qualsevol escriptor hi nia un mentider compulsiu. No un falsari, un enredaire, ni un estafador, sinó un creador de faules, un modificador de la realitat. O, si no, de què li vindria escriure? Interpretar qualsevol història segons el seu parer i enginy. Escriure, diuen alguns, és simplement, o bé explicar-se les coses un mateix segons la pròpia capacitat intel·lectual, o bé intentar conformar els diversos sistemes al propi sistema.

Bienve Moya, «Veritats i mentides» (El Punt Avui Cultura, 26 d’octubre del 2012)

Però l’engany —desmemòria al marge— va encara més lluny. A la nostra terra, a Sant Valentí l’hem tingut històricament per «patró dels estafadors, dels malpagadors, dels trampistes i dels enredaires» (Joan Amades dixit). Així ha acabat el santet: embolicant i enganyant a una majoria que es veu obligada a gastar-se autèntiques fortunes per a ser enamorats d’un dia i festejadors per mandat social.

Paco Cerdà, «Mata més el febrer que el carnisser» (Levante, 29 de gener del 2012)