Veure’ns a aquella hora se li va fer tan estrany que, en comptes de preguntar-nos a l’instant què passava, va posar-se totes dues mans a la cintura. No es creia que poguéssim ser nosaltres. No va caldre, tampoc, que ens fes cap pregunta. Li vam avançar la resposta que necessitava, no hi ha escola, mama, s’ha mort en Franco, quan estàvem a punt d’arribar a la filera d’acàcies.
   La notícia la va sorprendre i no la va sorprendre, jaaaaa?, és clar, estava molt malalt, i, un cop tots plegats vam haver entrat a la cuina, on un tió de roure cremava a poc a poc al foc de terra, es va afanyar a ennovar-ne els avis, guaiteu què els ha dit la mestra, que en Franco ja és mort, amb aquella mena de vehemència de qui ha conegut una nova excepcional i es deleix per compartir-la.

Antoni Pladevall, El dia que vaig fer vuit anys (Barcelona: Columna, 2014)

Ni als pares ni a cap membre de la família vaig informar mai sobre les qualificacions obtingudes en els estudis, ni vaig ennovar-los sobre les publicacions que anava fent, ni vaig subratllar més enllà del pur laconisme cap ascens dins la professió. A ells els devia exclusivament els diners o l’honorabilitat; de la resta no n’havien de fer res.

Guillem Simó, En aquesta part del món. Dietaris, 1974-2003 (Pollença: El Gall, 2005), pàg. 347