Cap vent no mou el bri d’una esperança,
de cada núvol només cau neguit,
el destí s’enfondeix en malaurança,
potser la nit serà cent anys de nit.
El fat, però, no minva la frisança
pel que tant he volgut i beneït,
i ma feblesa diu que ja s’atansa
l’adéu-siau del cos i de l’esprit.
Potser ja massa dies he comptat
i en un recolze inconegut m’espera
la fi. Pugui jo caure incanviat
tot fent honor, per via dreturera,
amb ulls humits i cor enamorat
a un esquinçall, en altre temps bandera.

Josep Carner, «Cap vent no mou el bri d’una esperança…», dins El tomb de l’any (1966)

La pell de la terra
                                 i la pell de l’aigua,
l’oreig dels segles segant-ne els ventres:
escuma i còdols sense infantaments.
Prendre la terra com una donzella;
fingir el desig del pubis blanc de l’aigua,
encara fatigat de tantes entregues fugitives
                                                                               o precipitades.
Donar-se per l’escassa redempció d’un llarg aprenentatge:
voler-la envelleix una mica.
                                                    La terra,
tèbia com préssec, allarga dits d’arena i es desaprèn el cos,
enfondida en la volença d’un cansament desatès.
La pell de la terra
                                 o la pell de l’aigua.
El blanc és el color de la despossessió.

Susanna Rafart, Reflexió de la llum (Barcelona: Columna, 1999)